L'urbanisme és capital

Barcelona ha de ser capdavantera en els preceptes que defineixen l'urbs del segle XXI. L'arquitectura, la tecnologia i la natura han de vertebrar un projecte híbrid que en garanteixi l’autosuficiència i el compromís amb el medi ambient. Barcelona, com a metròpolis de barris, destaca pel fet d'estar conformada de molts centres, diferents nuclis d'intensitat i que gairebé sempre té presents cinc elements fàcilment identificables quan es camina d’un barri a un altre: un habitatge, una botiga, un arbre, un equipament i una oficina. En contra de l’homogeneïtat i la sectorització de la ciutat, Barcelona ha d'enfortir aquesta diversitat identitària, estendre-la i consolidar-la, garantir la idea de la proximitat i la igualtat de condicions i d'oportunitats arreu del seu territori.

"Lorem ipsum dolor sit amet, consectetur adipisicing elit. Aliquam animi adipisci cumque obcaecati perferendis accusamus nulla itaque? Autem, in, sit cum iusto ad rem, aliquid aperiam adipisci reiciendis debitis magni!

1. Propostes

A curt termini

• Protegir el patrimoni arquitectònic i la seva memòria històrica mitjançant un canvi normatiu que impliqui la revisió per part del Departament de Patrimoni de qualsevol edifici afectat independentment que s’inclogui al Catàleg de Patrimoni de la Ciutat de Barcelona mentre no s’actualitzi el catàleg. Conflictes com el de L’Alzina de Gràcia no haurien de succeir amb un catàleg actualitzat i una normativa que vetllés realment pel patrimoni.

• Diversificar els usos i el disseny de l'espai públic fent extensible el model de ciutat mediterrània de Barcelona on sempre s’hi pot detectar un habitatge, una botiga, un arbre, un equipament i un lloc de feina.

• Recuperar l'espai públic per al ciutadà com a protagonista minimitzant la seva mercantilització i privatització tot proposant un nou replanteig de l’ocupació de les terrasses a les voreres i places sense restar-ne espai. Barcelona, que té una forta identitat mediterrània, centra la comprensió del seu espai públic com a l’espai generador de relacions i d’intercanvi social. Cal posar el ciutadà al focus del disseny urbà perquè s’hi senti còmode amb més zones verdes, de repòs, de joc o simplement de trobada en detriment de l’explotació comercial de les vies públiques.

• Millorar el manteniment i la neteja dels carrers i dels espais enjardinats mitjançant més efectius que se’n cuidin i amb campanyes de conscienciació ciutadana. La imatge que transmet la ciutat és responsabilitat de tots els que l’habiten i per tant s’ha d’incentivar la seva preservació.

• Millorar l’accessibilitat i les condicions per als desplaçaments urbans de les persones amb dificultats de mobilitat. S'ha de garantir la seva mobilitat sense entrebancs ni barreres arquitectòniques. La planificació urbana ha d'integrar les necessitats i característiques dels col·lectius més vulnerables i vetllar perquè no tinguin cap impediment per moure's arreu de la ciutat.

• Incrementar la xarxa d’enllumenat als carrers i atendre tots aquells punts conflictius en el disseny urbà que generin inseguretat.

• Mixtificar els usos del 22@ i dotar-lo de noves promocions d’habitatge social. Aquesta zona del districte de Sant Martí destaca per concentrar nombroses seus d’empreses i per tant el seu ús és bàsicament d’oficines i del sector terciari. Cal farcir d’habitatge aquesta àrea, atès que disposa de solars buits o amb edificis malmesos i en desús. Cal dinamitzar el seu espai públic que actualment presenta una imatge molt contrastada dins i fora de l’horari laboral. El 22@ pot ser també un barri de proximitat i un nou lloc d’oportunitat habitacional.

• Relligar tota la línia de la costa amb un passeig marítim ininterromput i unitari i connectar-la amb les principals artèries viàries que transcorren en sentit perpendicular. Barcelona té encara diverses vies importants en sentit vertical que veuen frenada la seva continuïtat quan s’atansen al front marítim. És el cas, per exemple, del Passeig de la Zona Franca, la Rambla de Prim o el Passeig de Lluís Companys un cop desemboca a la Ciutadella. S'han de plantejar nous projectes urbanístics que els enllacin amb el passeig marítim i permetin una connexió, visual i vial, amb la línia de mar. En el darrer cas, el de la Ciutadella, s'ha de pensar en com superar l'obstacle que representa actualment l'Estació de França.

• Posar en marxa el Pla de Barris després de l’incompliment per part de l’actual Consistori i donar-li continuïtat ampliant les zones d'actuació. Les intervencions en els barris més vulnerables i desafavorits no poden limitar-se a posar venes sobre ferides circumstancialment. S’hauran d’acompanyar d’un seguiment posterior i de noves fases de projecte que contemplin la millora dels espais circumdants plantejant un procés sempre obert, apte per anar-se actualitzant.

• Trobar una solució definitiva per a les illes afectades adjacents a la Sagrada Família d’acord amb experts i veïns després de la negligència de l’Ajuntament, tenint en compte tots els interessos en joc: reubicar les famílies que viuen en els pisos afectats, endreçar l’entorn urbanístic, augmentar la zona verda, pacificar el trànsit i millorar la gestió dels fluxos turístics.

A mitjà termini

• Donar viabilitat al nou Pla Director Urbanístic i a la coordinació a nivell de planejament urbà de les diferents institucions supramunicipals. L’AMB, Barcelona Regional, Consorci de la Zona Franca, Consell comarcal barcelonès o la Diputació de Barcelona han de treballar els propers anys de forma conjunta i coordinada per assolir uns objectius comuns. La transparència en els seus processos i formes d'organització ha de ser una prioritat i han d'incorporar la supervisió i participació ciutadana. Barcelona ha d’assumir la capitalitat que representa respecte els 35 municipis restants de l’AMB i encapçalar polítiques urbanes que afavoreixin la solidaritat entre aquests municipis i la cohesió social arreu del territori metropolità.

• Recuperar la integritat de la Zona Marítim-Terrestre fent efectiva la publicació del BOE de l’any 2009 que obligava a l’Estat a desafectar aquesta zona i cedir-la gratuïtament a l’Ajuntament. L’Estat Espanyol posseeix la ZMT des del 1923, en plena dictadura de Primo de Rivera. Barcelona ha de recuperar el control d’aquestes 72 hectàrees que recorren tot el front marítim si no vol continuar amb la incapacitat d’acció que té sobre molts edificis que s’aixequen en aquesta àrea i que són la façana de la ciutat al mar.

• Incentivar els projectes privats que s’atinguin a la normativa agilitzant i facilitant els tràmits corresponents alleugerint els processos burocràtics.

• Desenvolupar un model de ciutat que tendeixi a l’autosuficiència i que estigui compromesa amb el medi ambient.

• Renaturalitzar i escampar el verd per la ciutat atenent aquells barris on la seva presència és més escassa i generar una xarxa de corredors vers que connectin amb els principals espais enjardinats.

• Enjardinament d'espais construïts com façanes, cobertes i interiors d'illa en col·laboració amb el veïnat per a la seva implantació i conservació.

• Protegir i requalificar els espais no construïts als barris més densos per convertir-los en àrees verdes. En aquesta línia destaca el recent conflicte entre el CAP del Raval Nord i l’Arxiu del MACBA. No té cap sentit plantejar propostes al barri del Raval que contemplin noves construccions en els pocs espais lliures dels quals disposa. En teixit urbans consolidats i densos s’ha d’apostar per la rehabilitació i la disminució de sòl edificat.

• Esponjar arreu de la ciutat i de l’àmbit metropolità els futurs equipaments tot evitant concentrar-los en àrees determinades. El centre de Barcelona no pot convertir-se en una àrea temàtica que concentri tota l’activitat turística i expulsi la ciutadania.

• Desenvolupar el projecte de les noves Rambles i replantejar la fisonomia actual de Plaça Catalunya tot proposant un nou projecte que reordeni el trànsit d’autobusos al voltant de la Plaça i estudiï noves possibilitats al seu subsòl.

• Donar continuïtat al Programa Omplim de vida els carrers revisant el model implementat i incorporant correccions en consens amb l’opinió dels veïns de les Superilles existents. La implantació de les primeres Superilles, sobretot la del Poblenou, no ha comptat amb l’acceptació de la majoria dels veïns. Aquesta prova pilot es va plantejar i executar amb greus errors. Partint, no obstant, de l’assumpció que les premisses que pretenen aconseguir les Superilles són encertades, cal recollir els defectes de les existents per desenvolupar un nou model més efectiu i d’èxit contrastat abans de fer-lo extensiu.

A llarg termini

• Enderrocar les 3 barreres (riu Besós, Collserola i riu Llobregat) i recosir Barcelona amb la seva perifèria. La ciutat s'explica geogràficament de forma singular per la seva delimitació entre mar-muntanya i Llobregat-Besós. Es considera que després dels JJOO de 1992 es va aconseguir enderrocar la primera barrera i obrir Barcelona finalment de cara al mar. Per contra, encara en queden pendents les altres tres i enderrocar-les ha de ser l’aposta més valenta en la planificació futura de Barcelona.

El Besós: Actualment els barris tangents al traçat del riu Besós arrosseguen encara cert estigma de perifèria barcelonina que els manté allunyats de les principals inversions que es fan a la ciutat i aïllats dels nuclis de més activitat. Tota l'àrea que es desprèn dels marges del Besós és d'una gran riquesa en molts sentits. Per començar connecta amb les principals artèries viàries que entren i surten de Barcelona i en segon lloc té tot el potencial ecosistèmic i natural que ofereix un riu de la magnitud del Besós.

Calen les inversions adequades per recosir els diferents teixits que ressegueixen el riu, des de Ciutat Meridiana, passant per Torre del Baró fins al Fòrum i connectar amb els municipis adjacents de l'altra llera. S'ha d'idear un nou programa que permeti el contacte entre totes les zones amb un disseny porós i acollidor que afavoreixi els fluxos des del centre fins al Besós i viceversa. Barcelona disposa encara de molt espais de qualitat per plantejar nous projectes d’habitatge. Cal aprendre de la nostra història recent i tenir molt present el model dels polígons per no repetir-lo mai més per assolir una major dignitat urbana en aquelles àrees que han romàs més marginades.

Collserola i la Ronda de Dalt: L'obstacle de la muntanya i el recorregut que traça la Ronda de Dalt, paral·lel a les faldes de Collserola constitueixen una barrera actualment insalvable. Com a premisses, s'han de posar en primer pla del debat les obres que contemplin soterrar els trams que siguin tècnicament possibles de la Ronda que encara apareixen en superfície, disminuir significativament el seu trànsit i incorporar carrils per on hi circuli de forma segregada el transport públic. Els trams que per impossibilitat tècnica transcorren en superfície, s’han d’aïllar visualment i sonora per minimitzar el seu impacte entre els veïns. També seria lícit recuperar el projecte que contemplava 2 túnels mes a través de la serralada litoral barcelonina a més del de Vallvidrera. Un túnel més situat a l'alçada de Trinitat seria un factor de connectivitat clau amb la zona de l'interior de Catalunya. En un altre sentit, s'han d'aconseguir arrossegar totes les virtuts del Parc Natural de Collserola ciutat avall a través de la creació de corredors verds. S'ha d'implementar el sistema de portes que s'obrin des del basament de la muntanya i que renaturalitzin eixos urbans significatius en direcció al mar.

El Llobregat, el Morrot i la Zona Franca:Barcelona ha de fer una aposta en els propers anys que basculi també cap a la tercera barrera que encara empresona la ciutat, la que limita amb el Llobregat. L'estació ferroviària de mercaderies del Morrot és un punt estratègic per on s'ha de “trencar” aquest perímetre mental de Barcelona i expandir-se. El traçat de la Ronda Litoral i la ubicació del Port Logístic (propietat de l'Estat) són els principals obstacles que s'han superar. Aquest enclavament és vital per la seva connexió amb la Zona Franca, una de les àrees amb més possibilitats de desenvolupament a Barcelona. El planejament urbà de la ciutat ha de repensar com un futur nucli de nous habitatge, oficines i àrees verdes properes al mar i en coexistència amb l‘àrea productiva existent.

• Cal preservar i potenciar els espais agrícoles del Llobregat i estendre’ls fins a la ciutat en conjunció amb l’emergència d’un nou barri que aculli la joventut de Barcelona i de l’Àrea Metropolitana i on s’instal·lin noves empreses i comerços. Hem de desterrar la visió industrial històrica de la Zona Franca i comprendre-la com un lloc d’oportunitat per als propers 30 anys a Barcelona.

• Desenvolupar nous models urbanístics als barris de “mar”: Barceloneta, Port vell, Mar Bella, Vil·la Olímpica, etc. centrats en habitatge.

La Barceloneta ha estat un barri controvertit els darrers anys arran del turisme i l'estat de degradació d'alguns dels seus edificis. Cal recuperar el barri per als seus veïns. D'altra banda, aquest nou model per a la Barceloneta, basat en un equilibri serè entre els residents i el turisme s'ha de fer extensiu a la zona del Port Vell. Actualment es trobà desproveït d'activitat ciutadana, en estat de decadència i explotat exclusivament per elits turístiques. S'ha de revitalitzar i estudiar noves connexions entre els Molls que estan en fase de recuperació i analitzar la seva accessibilitat des de Ciutat Vella, Ciutadella i Montjuic.

Una altra zona que conforma la línia de la costa i susceptible de millorar en els propers anys és la de la Mar Bella, actualment una àrea de grans dimensions destinada a aparcament que no aporta res al paisatge del front marítim. S'han de projectar nous barris d'habitatge públic i privat, integrant nous edificis, amb l'alçada i la densitat adequada, per generar les sinèrgies necessàries que facin arribar els barris fins a primera línia de mar. Barcelona no pot comptar amb grans àrees residuals just a la porta de la Mediterrània i ha d'aprofitar amb intel·ligència aquestes qualitats territorials en favor de la seva ciutadania.

• Promoure nous projectes a escala metropolitana que impliquin la col·laboració de diferents Consistoris i tinguin una repercussió transversal i unitària en el territori.

• Fer extensiu el projecte de les Glòries per donar continuïtat entre el Parc, la Meridiana i la Gran Via.

• Preservar el valor natural de Collserola i facilitar-ne l’accés des dels nuclis urbans més propers.

2. Diagnosi

L’urbanisme ha de ser un punt de partida estratègic per articular tots aquells elements que conformen la ciutat. La planificació de Barcelona ha de plantejar-se a diferents escales, partint de la més llunyana amb una mirada àmplia sobre el territori metropolità, passant per una escala intermèdia més estrictament urbana i finalitzant en l’escala humana de major concreció i atenció per al ciutadà.

Prenent com a referència l’Enquesta de Serveis Municipals de 2018, l’apartat de l’urbanisme no se situa entre un dels problemes més greus per als barcelonins en l’actualitat. Tanmateix, resulta difícil dissociar l’urbanisme d’altres temes que sí que són centrals entre les preocupacions de la ciutadania com per exemple: accés a l’habitatge, contaminació i medi ambient, transport, infraestructures i comunicacions, model de ciutat, aparcament, obres, etc.

Arran d’aquestes dades, és difícil establir una opinió generalitzada sobre el model urbanístic de Barcelona en el darrer mandat. Aquesta manca de conclusió rau en l’amplitud de l’espectre que abraça l’urbanisme i en les polítiques col·laterals que se’n deriven. Els resultats de l’Enquesta de Serveis Municipals del 2018 contrasten amb diferents entrebancs amb els quals ha hagut de lidiar el govern municipal i que responen directament a la gestió urbana que se n’ha fet de la ciutat. Aquestes contingències han estat constantment en la primera línia de l’actualitat municipal.

3. Crítica

L’actual consistori no ha encarat amb una voluntat decidida cap dels principals problemes urbanístics que arrossega Barcelona des de l’última dècada. Més enllà de no oferir solucions als conflictes, en alguns casos ha agreujat el conflicte. D’altra banda, les noves propostes en matèria urbana no han reeixit i han generat dubtes i escepticisme entre la ciutadania. L'urbanisme de caràcter social no pot limitar-se a petites actuacions tàctiques o a les multiplicitats d'intervencions aïllades als barris. La pràctica basada a fer moltes accions urbanes d'escala molt reduïda vers grans actuacions és convencionalment errònia malgrat ser efectiva a nivell electoral. Cal afrontar projectes que impliquin canvis estructurals i de tendència sense dilatar-los innecessàriament.

Un dels casos més patents, per la dimensió, els costos i les afectacions viàries que implica, és el de les Glòries. Es considera el centre geomètric de la ciutat i l'encreuament viari més important de Catalunya. La seva darrera remodelació substitueix l'antic anell per túnels que canalitzen tota la circulació rodada mentre que en superfície s’està executant un gran parc amb nous habitatges i equipaments en el seu perímetre. L’actual consistori va decidir paralitzar les obres dels túnels de les noves obres quan ja estaven en marxa. Al·legaven xantatges de les constructores amb suposades comissions que finalment no es van demostrar. L’obra es va fragmentar entre diferents empreses, algunes de les quals eren les que ja hi participaven anteriorment, amb un cost extra d’1,7 milions. Tot plegat ha implicat un endarreriment i un sobrecost en les obres totalment innecessari fruit d’una pèssima gestió política.

Un altre cas similar per la seva dimensió i transcendència en la mobilitat de la ciutat és el de les Rondes. Tant la Ronda de Dalt com la Litoral constitueixen encara una muralla física que encercla Barcelona i genera àrees residuals exteriors. En aquest darrer mandat s'han plantejat solucions mancades d'una mirada a llarg termini que involucrés una comprensió del territori més extensa.

Les obres per cobrir la Ronda de Dalt es van acordar el març de 2015 entre el govern de Trias i les associacions de veïns. Fins l’estiu de 2017 no es van executar les obres atès que l’equip de l’actual govern no aprovava el que va firmar l’anterior consistori. La proposta de Colau rebaixava el temps (inicialment de 19 anys) i el pressupost (56,5 milions menys del cost inicial) però s’allunyava de la proposta pactada amb els veïns.

El cobriment parcial que s’està duent a terme finalment, sense soterrar cap tram, es preveu que durarà 10 mesos més. La Ronda de Dalt no absorbeix el volum actual de cotxes i és l’origen dels principals problemes de mobilitat que pateixen els barcelonins. D’altra banda, la Ronda Litoral és una reforma urbanística que penja del ministeri de Foment. L’actual consistori va paralitzar el desdoblament de la Ronda Litoral per discrepàncies amb l’increment de quatre carrils en un tram de 5,6 km per considerar que generarien un coll d’ampolla en una via per la qual circulen cada dia 108.000 vehicles.

En la mateixa línia d’inacció i manca de presa de decisions estructurals, també destaca el futur incert de la Sagrada Família. El Col·legi d’Arquitectes de Catalunya (COAC) va presentar al·legacions recentment a la Modificació del Pla General Metropolità per a l’ajust de qualificacions en el tram del carrer Provença corresponent a l’illa del temple de la Sagrada Família i al Pla Especial Urbanístic Integral del temple de la Sagrada Família. L’extensa àrea afectada, que va des del carrer Mallorca fins al carrer Aragó i que suposa més del 50% de dues illes de l’Eixample, fa més de 40 anys que està en un règim de transitorietat que afecta la vida dels barcelonins. La solució urbanística del conjunt monumental de la Sagrada Família ha de ser un motiu de debat proper a consensuar entre totes les parts implicades i que representa deixar de defugir la incertesa de la zona 17-6 existents entre Mallorca i Aragó.

En tots aquests casos ens trobem davant d’una política urbana basada en l’opacitat i el tacticisme. S’han menyspreat sistemàticament els projectes heretats per l’anterior govern sense tenir la capacitat ni la voluntat de millorar-los. L’ambigüitat en el discurs i l’especulació constant han estat una pràctica habitual en els darrers quatre anys a l’hora de pensar l’urbanisme de Barcelona. La manca d’una visió unitària i d’un projecte per la gran Barcelona s’ha traduït en una suma d’accions inconnexes que han aportat solucions temporals a problemàtiques que a mesura que passin els anys s’aniran accentuant.