La seguretat és capital

La seguretat mai no és un fet aïllat que es pugui mesurar només en nombre de delictes i d’actes violents. La seguretat, i sobretot la percepció subjectiva de seguretat, són aspectes globals de la vida pública i privada. La seguretat inclou des de la il·luminació fins a l’habitatge o l’expectativa d’una xarxa de suport que eviti la caiguda lliure en moments de dificultat personal.

"Lorem ipsum dolor sit amet, consectetur adipisicing elit. Aliquam animi adipisci cumque obcaecati perferendis accusamus nulla itaque? Autem, in, sit cum iusto ad rem, aliquid aperiam adipisci reiciendis debitis magni!

1. Propostes

A curt termini

• Publicar anualment una estratègia de seguretat integral de ciutat amb els objectius, mitjans i reptes essencials explicats de manera clara, breu, i fiscalitzable; que inclogui tots els àmbits de la seguretat humana, i no només la policial o criminal.

• Ampliar la capacitat d’acció de la Guàrdia Urbana, aprofitant que a la ciutat de Barcelona hi ha més agents de la Guàrdia Urbana que dels Mossos d’Esquadra.

• Impulsar el Model Integrat de Policia Intel·ligent (MIPI). Un sistema basat en les noves tecnologies que ens permeti monitoritzar els canvis de cada zona i analitzar les reaccions policials amb l’objectiu de ser més transparents, millorar la nostra eficiència, visualitzar problemes crònics, aprofundir en la rendició de comptes i treballar des de la proximitat.

• Crear la unitat d’investigació de la Guàrdia Urbana perquè aquesta tasca no depengui únicament dels Mossos, aprofitant el seu coneixement de la ciutat.

• Dotar més recursos a la millora dels equipaments.

• Millorar la il·luminació dels carrers, estretament relacionada amb la reducció del crim i amb la sensació de seguretat. El disseny de la il·luminació ha de ser eficient i el mínim contaminant.

• Aprofundir en la coordinació de la Guàrdia Urbana amb els altres serveis públics de seguretat, tant Mossos d’Esquadra com la policia portuària.

• Construir un nou parc de bombers a l’Eixample, necessari per a garantir la seguretat del districte.

• Reforçar les unitats canines de la Guàrdia Urbana per a la detecció de drogues.

• Impulsar noves convocatòries de places per augmentar el nombre d’efectius de la Guàrdia Urbana en els barris amb necessitats més urgents seguint la proporció de població i nombre d’incidències.

A mitjà termini

• Establir eines de coordinació real amb les diferents policies municipals de l’Àrea Metropolitana.

• Impulsar noves convocatòries de places per augmentar el nombre d’efectius de la Guàrdia Urbana, que incorpori el nou model de policia urbana integral.

• Tornar a introduir el nivell C1 de català com a requisit a les convocatòries.

• Determinar amb claredat les funcions de la policia de barri.

• Crear una nova unitat de la Guàrdia Urbana encarregada de mantenir la qualitat tecnològica del cos i d’estar amatent a les innovacions aplicables al sector policial i de la seguretat.

• Reforçar les unitats de mediació de la Guàrdia Urbana.

A llarg termini

• Descentralitzar el model de seguretat i traslladar la diagnosi de les diferents problemàtiques als barris i districtes perquè l’Ajuntament pugui donar-hi resposta de forma més eficient.

• Augmentar esforços en la resolució dels conflictes convivencials que repercuteixen en la percepció de la seguretat.

• Impulsar la creació d’una entitat independent d’avaluació de polítiques públiques en l’àmbit de la seguretat

• Unificar les bases de dades del cos de la Guàrdia Urbana per facilitar l’accés a tota la informació necessària.

• Potenciar el paper de les PDA i afegir un nou programari que faciliti la gestió i la recerca.

2. Diagnosi

La seguretat a Barcelona s’ha degradat aquest mandat. També n’ha empitjorat la percepció: la gent de Barcelona se sent menys segura.

Els delictes s’han apujat un 20%, hi ha un increment del 25% de víctimes d’algun tipus de delicte i la inseguretat s’ha convertit en la primera preocupació dels barcelonins (més d’un 21%, segons el darrer baròmetre municipal). I, de fet, més del 60% dels barcelonins pensa que la ciutat ha empitjorat des d’un punt de vista global.

Si bé és cert que la seguretat i la sensació d’inseguretat s’han agreujat, cal remarcar que hi ha una gran diferència entre la percepció dels problemes amb llur vivència personal. Exemple: el 21% considera que la inseguretat és el problema més greu, però només el 8,6% el viu com un problema personal (diferència de -12,4%). En canvi, amb l’atur passa just el contrari; si bé només el 5,5% el considera com el problema més greu, el 15,4% el té com a problema personal més greu (diferència de +9,9%). Aquesta diferència ve donada, en part, per determinats discursos que han utilitzat, de forma irresponsable, la seguretat com a arma electoral. La política, a Barcelona, s’ha convertit en un problema de seguretat.

Arran del primer d’octubre, la relació entre la policia i la població, així com la relació entre la policia i el govern, també s’han anat degradant. La percepció que la Guàrdia Urbana de Barcelona ocupa un espai ideològic propi i que no està disposada a protegir els barcelonins de l’arbitrarietat de l’Estat i de la proliferació de grups feixistes, ni a defensar els seus drets col·lectius, costarà molt d’erradicar.

A Catalunya, i en particular a la seva capital, impera la idea que en qualsevol conflicte qui té la força i/o el suport dels poders de l’Estat, té l’avantatge. Les imatges de violència policial del 2017 van assolir l’objectiu de retornar la por al centre de la vida pública i privada, i també de baixar el llistó de la violència tolerable. La llibertat amb què col·lectius en vaga fan servir la violència, l’increment qualitatiu de la violència de les bandes criminals que operen a les zones turístiques, o la impunitat dels grups feixistes que ataquen individus que mostren la seva catalanitat de manera ostensible són el resultat de l’imperi de la llei del més fort.

La degradació crida més degradació. En els districtes amb forta presència turística hi ha hagut un increment tant dels actes d’incivisme com de la violència criminal. Són fets que van relacionats i que estan lligats a la sensació d’impunitat i descontrol. Al Raval la violència ha esdevingut un fet quotidià i habitual al carrer, a ulls de tothom. A la Barceloneta, la temporada de robatoris a turistes s’ha estès fora dels mesos més concorreguts, i ha incorporat bandes que fan ús de tècniques més agressives i que estan disposades a enfrontar-se violentament a la policia. La migració dels narcopisos des de barris menys cèntrics i visibles de la ciutat, primer cap a Ciutat Vella i després cap a zones de Sant Antoni, l’Eixample i Sant Martí, ha evidenciat la llibertat amb què el tràfic de drogues fa i desfà a la capital europea on més cocaïna es consumeix, i on el consum de drogues i la prostitució s’han convertit en un reclam turístic.

Barcelona ha entrat en la lliga de ciutats objectiu del terrorisme gihadista. Malgrat el prestigi popular guanyat pel cos dels Mossos d’Esquadra després de l’atemptat de la Rambla del 17 d’agost del 2017, també s’ha consolidat la percepció encertada que la coordinació entre Mossos i Guàrdia Urbana pel que fa a terrorisme és pràcticament inexistent més enllà del que marquen els protocols formals perquè el govern municipal es desentén de les qüestions més espinoses relacionades amb la seguretat, cosa que alimenta la sensació d’inseguretat.

La seguretat mai no és un fet aïllat que es pugui mesurar només en nombre de delictes i d’actes violents. La seguretat, i sobretot la percepció subjectiva de seguretat, són aspectes globals de la vida pública i privada. La seguretat inclou des de la il·luminació fins a l’habitatge o l’expectativa d’una xarxa de suport que eviti la caiguda lliure en moments de dificultat personal.

La il·luminació serveix d’exemple per parlar de com l’urbanisme i la distribució social de la ciutat afecta la seguretat tant com de les polítiques de gènere. Una il·luminació deficient com la de Barcelona convida a la petita criminalitat i l’incivisme, però també a l’assetjament de dones que tornen o surten de casa de nit, de la feina o de lleure.

3. Crítica

Colau no vol responsabilitats en termes de seguretat i minimitza les competències que té assignades com a garant de la seguretat dels ciutadans. El govern de Colau no ha estat capaç de dissenyar una estratègia de seguretat per a Barcelona. La feina de persones i entitats per elaborar el Pla d’Actuació Municipal (PAM) ha estat menystinguda i reduïda a tecnicismes i objectius genèrics. Durant aquests quatre anys les problemàtiques concretes de cada barri les han gestionat perfils tècnics poc resolutius. Colau ha desaprofitat voluntàriament els recursos existents i s’ha desentès de la gestió pràctica de la seguretat dels ciutadans.

Des de la mateixa administració no s’han atès les necessitats dels diferents cossos de la ciutat com ara els bombers o la mateixa Guàrdia Urbana, fet que ha empitjorat la relació entre l’Ajuntament i les direccions d’aquests cossos. Aquest deteriorament de les converses ha tingut com a conseqüència una pitjor gestió de la seguretat a la ciutat.

A més, hi ha una falta de recursos evident que està impedint les inversions necessàries i urgents com la convocatòria de noves places a la Guàrdia Urbana o una intervenció suficient en el manteniment del dia a dia del cos que fins ara no s’està produint i provoca, per exemple, deixadesa de les seus.

Colau no ha fomentat una bona relació entre l’Ajuntament i la direcció de la GUB. L’Ajuntament en moltes ocasions ha preferit la retirada de la GUB per estalviar-se problemes i que la seva imatge pública no es vegi afectada. Els mossos investiguen però no acostumen a fer treball de camp a la ciutat i per tant, qualsevol retirada de la GUB crea conflictivitat i això acaba portant inseguretat i sensació de passivitat del cos policial.

A més, tot i l’increment dels policies de barri, aquests no tenen una funció ben determinada i acaba sent la millor manera d’avorrir agents de la GUB. Una molt mala decisió quan hi ha una manca d’efectius.

A banda, destaquen entre els incompliments de les promeses electorals en l’àmbit de la seguretat la no construcció d’un nou parc de bombers de l’Eixample i la no coordinació de la Guàrdia Urbana amb els altres serveis públics de seguretat.