Les polítiques socials són capitals

Cada col·lectiu de la ciutat necessita una aproximació diferent. Les necessitats de la població de Barcelona s’han d’encarar amb valentia i en col·laboració amb les entitats i els professionals que hi treballen diàriament.

"Lorem ipsum dolor sit amet, consectetur adipisicing elit. Aliquam animi adipisci cumque obcaecati perferendis accusamus nulla itaque? Autem, in, sit cum iusto ad rem, aliquid aperiam adipisci reiciendis debitis magni!

1. Propostes

Infància i adolescència

• Donar suport a les entitats que treballen en Infància i Adolescència a la ciutat. A la majoria de territoris de Catalunya els Ajuntaments ofereixen suport als serveis públics que concerten amb la Generalitat, menys a Barcelona.

• Ludoteques: materials ben escollits, professionals ben formats, que puguin acompanyar els pares i les mares en la criança. Espais on es puguin establir i promocionar xarxes de confiança entre famílies, ja que cada vegada la família extensa és més reduïda i moltes de les famílies que venen no tenen xarxa que els acompanyi en la criança dels nens.

• Dotar de recursos els CDIAP perquè són els equips referents en la franja de 0 a 6 anys i puguin realment tenir una bona partida per a fer un bon programa planificat i estructurat de prevenció i detecció precoç, i suport i formació als professionals tant de les EB, com espais familiars, ludoteques, etc.

• Continuant amb la promoció de salut mental i benestar emocional: suport en els programes de suport als embarassos de risc (per dificultats detectades en el futur nadó, tant per situació familiar com personal).

• L’Ajuntament hi ha de donar suport i promocionar la coordinació amb les escoles de secundària i centres cívics, casals i esplais per garantir que la formació i la informació del personal és l’adequada.

• No competitivitat entre Administracions, prioritzant els ciutadans.

• Recuperar la Regidoria de Joventut.

• Fomentar la gestió associativa dels equipaments juvenils existents i futurs de la ciutat.

• Garantir locals adequats i estables per als caus i esplais.

• Fomentar i donar suport als programes de prevenció de la radicalització entre els joves.

Gent gran

• Augmentar el personal d'atenció directa en els domicilis de la gent gran per evitar que hagin d’anar-se’n de casa.

• Augment de les places en residències de dia i residències assistides en els barris amb més demanda en coherència amb les reformes urbanístiques a llarg termini amb models de pacificació i proximitat de serveis socials.

• Garantir d'accessibilitat de les persones grans a tota la xarxa de serveis municipals (lúdics, culturals, mercats, transports, ...), a més d’adaptar els possibles obstacles que puguin dificultar l’accessibilitat física d’aquestes persones.

• Estudiar la necessitat i la possibilitat de cedir sòl per a la construcció de residències de dia, residències assistides o habitatges tutelats.

Polítiques de gènere

• Aplicar transversalment la perspectiva de gènere a totes les polítiques. Les dones són majoria a Barcelona i la seva càrrega de responsabilitats laborals i familiars fa que utilitzin molt més els serveis públics.

• Revisar que les polítiques que s’apliquen actualment no perpetuen les desigualtats de gènere.

• Dotar de recursos la GUB perquè pugui fer un millor seguiment de les denúncies per violència masclista, a partir d’una unitat d’investigació especialitzada en violència i assetjament masclistes.

• Tenir en compte les múltiples formes en què es manifesta la violència masclista i tenir un protocol clar per cadascuna d’elles.

• Vetllar per millorar la seguretat de les dones que tornen soles, fent més patrulles en llocs solitaris, augmentant la il·luminació i estudiant canvis puntuals en les rutes dels NitBus.

• Fomentar la contractació de dones en llocs públics clàssicament en mans dels homes, com la GUB, els càrrecs informàtics o els conductors del Bus del barri.

• Tots els festivals i concerts que es facin a la ciutat hauran de comptar amb un protocol contra agressions masclistes.

LGTBI

• Fer ús dels centres LGTBI per fer proves ràpides i anònimes davant possibles contagis de malalties de transmissió sexual (MTS). Facilitar informació sobre les MTS, i potenciar-ne la prevenció.

• Col·laborar, formar i resoldre dubtes a les famílies, als professionals i als agents involucrats en l’educació de nens i adolescents.

• Facilitar que les famílies amb algun membre LGTBI puguin accedir a un servei dels centres LGTBI per saber com actuar, tant pares, com professors a les escoles davant d’un assetjament.

• Facilitar el procés de denúncia a la víctima i si cal ajudar-lo i fer seguiment del cas.

Sensellarisme

• Incrementar el número d’habitatge permanent adequat.

• Aconseguir més pisos zero apuntant a posar-ne un a cada barri on existeix el problema.

• Modificar les operacions hivernals. No esperar que la temperatura baixi a 5 graus per obrir el servei d’emergència i tenir en compte la resta d’inclemències del temps.

• Permetre que els sensesostre i les persones desallotjades d’assentaments puguin entrar a la taula d’emergències, com ja passa amb les persones desnonades.

• Aplicar les propostes del Pla de lluita contra el sensellarisme de Barcelona amb els recursos necessaris.

• Augmentar la col·laboració amb les entitats, que actualment suporten gran part del sistema de suport a les persones sense llar.

Assentaments

• Adaptar els serveis del programa Làbora al perfil de les persones que viuen en assentaments, que en molts casos són pràcticament analfabets, perquè puguin explotar allò que saben fer.

• Suspendre les multes derivades de la seva activitat d’economia informal prèvia a la regularització de la seva situació, cosa que es fa amb els sensesostre però no amb aquells que viuen en assentaments.

• Formular un protocol diferenciat en els desallotjaments depenent de les circumstàncies personals (si tenen nacionalitat espanyola o europea, si van sols o en família, ...). Actualment, la normativa és massa rígida per la infinitat de particularitats que té cada cas, de manera que se’n dificulta molt l’adaptació.

Manters

• Crear una nova llicència de venda ambulant de forma que permeti una sortida legal i la convivència d’aquesta pràctica amb els petits comerços de la ciutat regulant-ne la distància entre els propis venedors i respecte dels comerços, i lluitant contra el producte d’imitació.

Menors no acompanyats

• Impulsar les infraestructures necessàries d’acord amb el que requereixi la Generalitat i la DGAIA.

• Impulsar un programa integral en col·laboració amb el món associatiu de la ciutat per tal que aquests joves participin activament del moviment associatiu i les activitats socioculturals desenvolupades pel sector.

Polítiques de salut

• Promoure l’autogestió per part dels professionals sanitaris dels Centres d’Atenció Primària dins del sistema sanitari públic i universal.

• Posar fi al col·lapse de les urgències, dins dels límits competencials de l’Ajuntament, dels hospitals i de les consultes dels centres d’atenció primària: A) Incrementant l’atenció a domicili de pacients institucionalitzats; B) Iniciant un programa de monitorització del tipus de consultes que es realitzen als serveis d’urgències/consultes urgents per tal de racionalitzar l’ús d’aquesta atenció i poder engegar programes d’educació sanitària específicament dirigits a tractar com i quan cal utilitzar els serveis sanitaris.

• Reforçar el suport a les famílies i l’atenció sanitària relacionada amb les cures pal·liatives.

• Treballar per tal de reduir el temps d’espera per a primeres visites al metge especialista, tenint en compte la seva urgència, dins dels límits competencials de l’Ajuntament.

• Convertir el banc de productes de suport a persones amb discapacitat en un equipament professionalitzat i robust, amb ambició metropolitana, i convertir-lo en un referent europeu.

• Rescindir la cessió de la Capella de la Misericòrdia al MACBA per tal d’iniciar la construcció del nou CAP Raval Nord a la Capella de manera urgent.

• Transformar el dentista municipal en un centre de diagnòstic en salut bucodental que permeti posteriorment oferir tractament o bé el finançament necessari a aquelles persones amb rendes més baixes.

• Incentivar la integració dels centres d’atenció primària en grups de recerca biomèdica acreditats per tal d’augmentar la col·laboració en recerca entre hospitals i centres d’atenció primària dins del marc estratègic d’un programa amb aquest fi.

• Promoure la recerca i educació sociosanitària d’hàbits saludables a tota la ciutadania, en especial atenció a les famílies i col·lectius vulnerables en col·laboració amb els centres d’atenció primària i hospitalària i altres agents socials (treball social, escoles i mercats).

• Pressionar les institucions sanitàries i facilitar la implantació de la profilaxi pre-exposició al VIH dins del sistema sanitari públic, per exemple, cedint espais per fer-ho.

• Impulsar un estudi des de l'Agència de Salut Pública de Barcelona en col·laboració amb centres de referència en malalties de transmissió sexual tant públics com privats, per tal d'avaluar l'impacte que té ara a la ciutat l'ús de la profilaxi pre-exposició.

Polítiques laborals

• Establir un codi de bones pràctiques (conjuntament amb sindicats i patronal) en l’àmbit de la contractació laboral, que inclogui major flexibilitat, afavoreixi la conciliació familiar i fugi de falses temporalitats. Auditar tota l’administració i el sector públic de l’Ajuntament de Barcelona per tal d’assegurar el compliment d’aquest codi.

• Engegar una taula comuna amb patronal i petites empreses per implementar de manera acordada un incentiu que afavoreixi el compliment del codi de bones pràctiques també al sector privat.

• En la contractació pública, prioritzar aquelles empreses cooperatives i/o aquelles que s’adhereixin al codi de bones pràctiques laborals.

• Col·laborar amb la Conselleria de Treball per tal d’incrementar les inspeccions laborals en aquells sectors més vulnerables de la ciutat (per exemple, el de l’hosteleria).

• Avaluar les polítiques dutes a terme per part del programa Làbora i ampliar-ne la capacitat per tal d’afavorir la inserció laboral de més persones amb risc d’exclusió social i laboral.

2. Diagnosi

Un 38% dels barcelonins considera que la situació de Barcelona ha empitjorat durant el darrer any. Els cinc problemes que més afecten als barcelonins són l’atur i les condicions de treball, l’encaix entre Catalunya i Espanya, l’accés a l’habitatge i els problemes econòmics. Tots aquests problemes, excepte el de l’encaix nacional, es poden solucionar amb polítiques socials potents.

Cada col·lectiu té les seves necessitats i les seves demandes i és precisament això el que s’ha de tenir en compte a l’hora de formular-ne les propostes.

Durant la infància i l’adolescència es requereix una xarxa de suport, no només des de l’educació formal i des de la família, sinó també mitjançant l’enfortiment de les xarxes de barri i de l’educació informal. S’ha de tenir molt en compte que és en aquest moment que l’infant se sentirà part de la comunitat, i en l’adolescència s’ha de continuar enfortint aquest vincle.

Pel que fa a les polítiques de suport a gent gran, l’Ajuntament és el segon actor, per darrere de la Generalitat, però té molt de marge d’acció. L’atenció directa als domicilis de la gent gran és un mecanisme molt valuós, que fa que una persona que encara pot viure sola però que necessita ajuda, continuï connectat al barri i a la ciutat. Hem de tenir molt present que les energies han d’anar enfocades en aquestes solucions intermitges. Que només s’enviï a les residències a aquelles persones que són realment depenents. Un altre nínxol principal d’actuació de l’Ajuntament són els pisos tutelats, i s’ha de tenir en compte a l’hora de planificar la construcció i els usos dels habitatges.

Any rere any augmenta el nombre de persones que dormen al carrer. 956 persones, com a mínim, viuen al carrer a Barcelona. Això suposa un increment del 45% respecte fa 10 anys. Les estades de les persones que viuen al carrer cada cop són més llargues, i els motius són la crisi migratòria i la crisi econòmica. Els districtes amb més sense llar són Eixample (217), Ciutat Vella (210), Sants-Montjuïc (172) i Sant Martí (112). El model d’albergs està clarament sobrepassat, només n’hi ha tres i es troben molt lluny del centre: Av. Tibidabo, ajuntament de Nou Barris i Zona Franca.

La comunitat LGTBI+ porta molts anys lluitant per la seva visibilització i contra les discriminacions diàries que pateixen. Hi ha molta feina a fer des de les institucions per aconseguir visibilitzar la situació i donar suport a les famílies i a la comunitat LGTBI+ no només en un sentit mèdic, sinó també social. S’ha d’aconseguir tenir un cos molt extens de professionals que expliquin quins passos hi ha a seguir i quines dificultats es poden trobar. L’Ajuntament ha de posar a l’abast les eines que el col·lectiu LGTBI+ consideri necessàries.

La discriminació de gènere que pateixen les dones continua vigent i potent. Les institucions han de donar els mecanismes per finalitzar la discriminació formal i informal que pateixen les dones. En aquest sentit, la interseccionalitat ha de ser la base de totes les polítiques que es formulin. Les dones són el 51% de la població, i per totes les responsabilitats de la llar i familiars que se’ls hi assignen, la seva manera de moure’s per la ciutat és diferent. Les dones caminen més i fan servir més el transport públic i els serveis socials i sanitaris. A més, la pobresa està feminitzada. Tots aquests aspectes s’han de tenir en compte cada cop que es pensa una política, perquè sinó, cada cop farem més complicat que es deslliguin dels rols i les tasques assignades per l’heteropatriarcat.

Pel que fa a les polítiques de salut, existeix un malestar crònic entre els professionals de la salut de la ciutat de Barcelona, especialment els metges. Un dels orígens d’aquest malestar prové de les retallades fetes entre el 2010 i el 2015. Aquestes retallades van afectar desproporcionadament l’atenció primària i tot i que el pressupost de sanitat des del 2015 ha anat incrementant, encara dista molt del pressupost del 2010. Aquest malestar, juntament amb l’elevada pressió assistencial en part deguda a l’envelliment poblacional i a la manca de capacitat d’autogestió per part dels metges, contribueixen a generar un entorn de treball desfavorable. A més a més, la implantació del nou model d’atenció urgent domiciliària a Barcelona es va efectuar de manera poc planificada, vulnerant els drets laborals dels metges d’atenció primària. Tot plegat ha desencadenat la vaga de professionals sanitaris d’atenció primària el passat novembre de 2018 i tot i els acords a què s’ha arribat, la situació encara no està resolta.

L’atenció sanitària de Barcelona ha de millorar especialment pel que fa als serveis d’urgències on, sobretot a l’hivern es produeixen situacions de saturació, i a les cures pal·liatives. També cal reduir la llista d’espera per ser atès per un especialista, així com tractar d’homogeneïtzar el temps d’espera segons criteris mèdics a totes les àrees de la ciutat.

Pel que fa al CAP Dr. Lluís Sayé (Raval Nord), està localitzat actualment a l’antic hospital de tuberculosos, en un edifici d’arquitectura racionalista declarat bé d’interès nacional. Aquest edifici no compleix les condicions mínimes d’accessibilitat, salubritat i seguretat per als pacients i professionals. És per tant urgent trobar una nova ubicació per aquest equipament. Els estudis fets per part dels tècnics de la conselleria de salut assenyalen que l’únic espai per a ubicar el nou CAP és la Capella de la Misericòrdia. Aquesta es troba cedida al MACBA des del 2013 i hi ha planificat fer-ne una ampliació del museu. Tot i això, la cessió es podia rescindir al cap de cinc anys si les obres de l’ampliació no havien començat, com així ha estat. La darrera opció plantejada és la construcció d’un nou edifici “cub” per a ubicar el CAP al cantó de l’edifici Meyer, que contribuiria a densificar el barri, i reduir-ne l’espai públic.

En relació amb el debat del dentista municipal, és evident que una mala salut bucodental té un impacte negatiu per a la salut i qualitat de vida de les persones, que va molt més enllà de l’estètica. Actualment, el sistema sanitari públic només dona cobertura a les extraccions dentàries. En salut bucodental la prevenció és fonamental i, per tant, caldria facilitar que tots els ciutadans tinguessin accés a una revisió odontològica anual. Tanmateix, prop del 60% dels ciutadans de Barcelona no ha visitat un dentista en el darrer any.

Barcelona ja disposa del “Banc del Moviment”, un servei municipal que ofereix préstec de productes de suport a persones amb discapacitat que viuen a Barcelona. Aquest servei funciona en gran part gràcies a la participació de voluntaris i principalment a partir dels productes que els ciutadans decideixen donar. Aquests són principalment productes d’ortopèdia i no acostumen a incloure tecnologies de suport dedicades al control de l’entorn, l’accés a la tecnologia o a la comunicació. Existeixen altres models d’èxit en països com el Canadà, amb gran tradició en aquest àmbit, que es basen en una prescripció específica dels productes de suport que poden incrementar l’autonomia de la persona en cada cas, i en una anàlisi acurada de la funcionalitat, durabilitat i resistència d’aquests productes, que després repercuteix en la presa de decisions per a l’adquisició de nou material per als bancs. Més a prop tenim exemples com el que fa anys que funciona a Guipúscoa, i dins de Catalunya, iniciatives com la del Consell Comarcal d’Osona, la Garrotxa, el Ripollès, o el banc de productes de les Terres de l’Ebre, que estan obtenint bons resultats. Altres bancs existents són el de la Creu Roja i els d’associacions o fundacions específiques per algunes malalties com poden ser l’esclerosi múltiple o l’ELA.

En relació amb la recerca i la salut pública, la recerca biomèdica a Barcelona té un elevat prestigi, especialment la duta a terme en l’àmbit hospitalari. En canvi, en l’àmbit de l’atenció primària i de l’Agència de Salut Pública és menor. Pel fet de ser la porta d’entrada al sistema sanitari i estar en contacte amb altres agents socials, els centres d’atenció primària representen una oportunitat única per engegar programes d’intervenció social, prevenció i fer estudis epidemiològics. Actualment però la majoria de centres manquen dels mitjans per dur a terme aquesta recerca.

Finalment, és iportant el fet que la profilaxi pre-exposició (PrEP) ha demostrat reduir els nous casos de VIH en la població d’alt risc. Aquest s’ha d’indicar per part d’unitats especialitzades i requereix un control clínic i analític periòdic, i ha d’anar associat a altres mesures preventives, ja que no evita el contagi d’altres malalties de transmissió sexual. Actualment no està regularitzat aquest tractament al Sistema Nacional de Salut perquè la seva implantació és complexa, comporta costos sanitaris i suposa un repte logístic i organitzatiu. Però existeixen usuaris del tractament que l’adquireixen per altres vies i dels quals se’n fa seguiment des del sistema sanitari públic o bé d’organitzacions privades.

Pel que fa a les polítiques laborals, en els darrers quatre anys, la recuperació de llocs de treball a Barcelona des de la crisi econòmica s’ha estancat en comparació amb la resta de Catalunya. A més a més hi ha una alta incidència de temporalitat, que també afecta les empreses contractades per l’administració, i les condicions laborals en alguns sectors, com per exemple el de l’hostaleria, són pèssimes. Un cas manifest és el consum de metamfetamina per a suportar les llargues jornades laborals per part de treballadors de l’hosteleria. Tot i que s’ha reduït l’atur de llarga durada, continua havent-hi un número molt gran de persones en situació de vulnerabilitat laboral. La recuperació econòmica no s’està traduint en llocs de treball de qualitat per als barcelonins.

3. Crítica

En temes d’infància i d’adolescència no s’ha fet, des de l’actual Ajuntament, un atac diferenciat i dedicat per aquest col·lectiu. És obvi que millorar les condicions dels pares i dels entorns dels infants i adolescents tindrà un impacte positiu sobre la seva vida, però també s’han de formular i d’aplicar les polítiques que necessiten ells en concret, com a col·lectiu diferenciat de la resta.

L’Ajuntament té competències en matèria de gent gran, però s’amaguen darrere del discurs de la falta de competència i de mitjans per no esprémer les capacitats que té la institució per atacar el problema. L’Ajuntament espera les demandes de la Generalitat per actuar, en lloc de fer-ho de manera propositiva i de motus propi. El cos d’atenció directa als domicilis de la gent gran és de l’Ajuntament. Reforçar-lo és clau, i sempre acompanyat d’una sessió valenta de sòl municipal per la construcció de més places de residència de gent gran.

En aquesta legislatura, ha continuat augmentant el nombre de gent sense sostre i, encara més greu, ha augmentat el temps que aquestes persones passen al carrer. El 60% de persones sense llar porten més d’un any dormint al carrer, i la mitjana és viure 3 anys i 4 mesos sense sostre. És una situació que requereix una solució contundent i unida entre l’Ajuntament i totes les entitats del sector. Durant aquests quatre anys però, la situació ja continuat empitjorant i ni tan sols s’ha avançat en el compliment dels compromisos fets al Pla de lluita contra el sensellarisme. El 71% de les persones sense llar es troben en una situació molt vulnerable, de manera que és urgent atacar amb valentia aquest problema.

Respecte del col·lectiu LGTBI+, la feina de l’actual Ajuntament ha estat molt positiva, i un bon inici del camí que s’ha de recórrer. El centre obert a Sant Antoni permet convertir aquell espai en un refugi on s’hi trobi tot el suport necessari, tant a nivell d’informació i de comunitat com jurídic i educacional.

Tot i que a nivell retòric aquest govern ha dit protegir i visibilitzar les dones, no hi ha hagut cap reforma visible i clara en aquest sentit. És més, no s’ha fet una revisió i un canvi extensiu dels reglaments anteriors per aplicar-hi la interseccionalitat sabent que la neutralitat de gènere a l’hora de formular una política no existeix. En un altre sentit, la il·luminació de molts carrers de la ciutat ha disminuït de forma destacada o fins i tot ha desaparegut. Això, que molts consideren anecdòtic, és un augment d’inseguretat brutal per les dones, que queden condemnades a tornar a casa amb por, ja que ni elles ni ningú altre pot veure clarament si algú les segueix o si hi ha algú amagat.

Pel que fa a les polítiques de salut, l’Ajuntament forma part del govern del Consorci Sanitari de Barcelona que gestiona la sanitat pública de la ciutat. Tot i que el finançament prové de la conselleria de Salut, l’Ajuntament té la capacitat i l’obligació d’avaluar com s’implementen les polítiques a la ciutat de Barcelona i també d’impulsar propostes. A més a més té la capacitat de cedir els espais necessaris per a instal·lar les infraestructures que siguin necessàries. La manca de propostes i de visió, més enllà de declaracions institucionals buides de contingut, han caracteritzat la política en salut els darrers anys a l’Ajuntament.

En relació amb el cas del CAP Dr. Lluís Sayé (Raval Nord), en els darrers 4 anys, l’Ajuntament ha ajornat el debat fins al darrer any de legislatura, abandonant la seva responsabilitat política i deixant el problema en mans de l’activisme veïnal. La recollida de signatures per part dels veïns i dels professionals del centre d’atenció primària és el que ha dut a plantejar en el Ple de l’Ajuntament de Barcelona de rescindir la cessió de la Capella de la Misericòrdia. Donat que l’Ajuntament de Barcelona no ha aconseguit trobar els suports necessaris, ha decidit posposar la votació, i ha quedat el conflicte sense resoldre al final de la legislatura i s’ha convertit en motiu de pugna electoral.

Aquest mandat, des de l’Ajuntament de Barcelona s’ha implantat un dentista municipal per oferir tractaments a un preu més assequible. Aquest projecte però s’ha fet sense consens amb el Col·legi Oficial d’Odontòlegs i Estomatòlegs, els quals posen en dubte la seva viabilitat. A més a més, tal com està plantejat, la majoria de la població no tindrà accés a aquest servei per ser insuficient.

Pel que fa al Banc de Productes Municipal, hauria de comptar amb professionals que poguessin assessorar els usuaris i famílies per tal de maximitzar la funcionalitat. El banc no ha de dependre de les donacions dels ciutadans sinó que ha d’estar dotat d’un pressupost que permeti adquirir nous productes quan convingui.

Pel que fa a la recerca i la salut pública, l’Ajuntament de Barcelona els darrers anys ha fet un ús interessat basat en criteris polítics tant de les dades de salut provinents de l’Agència de Salut Pública de Barcelona, produint documents de baixa qualitat científica, com dels projectes que engega.

Finalment, l’Ajuntament de Barcelona té l’oportunitat d’ajudar logísticament les entitats públiques i privades que es dediquen al tractament i prevenció del VIH a la ciutat, i col·laborar amb la conselleria de Salut per facilitar-ne la implantació així com pressionar les institucions perquè la regularització de la profilaxi pre-exposició es faci com més ràpidament es pugui. Durant els darrers mandats l’Ajuntament no ha aprofitat aquesta oportunitat.

Pel que fa a les polítiques laborals, L’Ajuntament de Barcelona ha elaborat una guia de contractació pública social que dona recomanacions en matèria de contractació pública, però que no és un verdader codi regulador. Durant aquests darrers anys hi ha hagut una manca d’auditoria en la política de contractació de l’administració pública i les empreses subcontractades. En matèria d’identificació d’abusos laborals, l’Ajuntament ha pres una posició passiva, oferint assessorament laboral als afectats, però no participant en la persecució dels responsables d’aquests abusos. Una bona iniciativa ha estat el programa Làbora que té per objectiu afavorir la inserció laboral de persones en risc d’exclusió.