Habitatge

El preu de l’habitatge és una de les principals preocupacions dels barcelonins. Els preus estan expulsant gent de la ciutat. I la gent que hi pot viure dedica tants diners al lloguer o a la hipoteca que tota la resta de la vida, de la salut fins la cultura, s’empobreix.

"Barcelona té un 1,5% d'habitatge públic mentre que Viena, un model de ciutat que tothom cita, té un 30%"

Jordi Graupera, discurs presentació candidatura
Vols contribuir a elaborar el programa?

Aquest document és un esborrany creat per l'equip de Programa de la candidatura fruit de les primàries i treballat per grups de voluntaris. Ara és el moment que tu hi afegeixis la teva perspectiva. Som una candidatura oberta i compromesa amb la participació: les teves propostes, esmenes, idees i denúncies seran treballades pels equips de treball i les taules obertes de voluntaris. Suma't a la participació amb conseqüències. La intel·ligència col·lectiva és el futur. Les primàries són només el començament. Allibera't. Barcelona és capital.

Navega pel document de programa

1. Diagnosi

2. Crítica

3. Propostes

4. Referències

1. Diagnosi

Actualment, no tothom que vol viure a Barcelona pot fer-ho, i veïns de tota la vida estan marxant perquè no s’ho poden pagar. L’encariment progressiu dels preus requereix de polítiques contundents a curt termini i determinants a llarg termini.

Els barcelonins veuen els darrers anys com els seus lloguers pugen (en molts casos impedint-los pagar-ne el sobre-cost) i com la compravenda és inassumible per la majoria de rendes. Per això, els barcelonins van suspendre la gestió de l’Ajuntament en relació amb l’habitatge amb un 4,2 al GESOP de maig 2018. Tant és així que al baròmetre semestral de l’Ajuntament de maig de 2018, el 94,2% considera que Barcelona té un problema amb l’habitatge (molt greu 48%), i al baròmetre del desembre de 2018 el 12,1% dels enquestats considera que l’accés a l’habitatge és el problema més greu a la ciutat (en total, el segon més greu, darrera de la inseguretat ).

De fet, la ciutat de Barcelona té el preu de lloguer més alt de tota Catalunya i de l’Estat espanyol, tot i que el preu sembla haver-se estabilitzat entre 2017 i 2018 al voltant dels 13,4€/m2 . Alguns estudis consideren que això és així perquè la renda dels barcelonins ja no podria pagar cap increment més. El que és clar, però, és que cal revertir les tendències dels darrers anys i reduir el cost de l’habitatge per fer accessible viure a Barcelona a les rendes més baixes. Sobretot perquè tenim per endavant un repte com és que la ciutat atragui talent internacional que podria incrementar més els preus si no es preveuen polítiques per evitar-ho.

A més, encara que a Barcelona no pugi ara mateix, el preu del lloguer dels municipis de l’AMB segueix incrementant (un 12,9% a Cornellà i un 9,9% a Santa Coloma, per exemple, segons l’INCASÒL, entre els primers trimestres de 2017 i 2018). Aquesta estabilització, per tant, no ha succeït als municipis de l’AMB, que segueixen veient com els preus del lloguer s’incrementen mes a mes. Si Barcelona no es responsabilitza dels preus dels seus habitatges es perjudica el preu a tota l’AMB, a on s’ha de treballar per actuar de forma integral.

A més, el preu dels habitatges de compravenda de Barcelona està creixent i s’està apropant als nivells de la bombolla immobiliària, amb un preu que supera els 4.000€/m2.

Ara mateix a Barcelona hi ha un parc públic d’habitatge de lloguer social del 1,5% sobre el total d’habitatge de la ciutat, mentre a altres ciutats europees és molt major (París 17,2%, Amsterdam 48%, Berlín 30% i Viena 32%).

Pel que fa a dades més concretes, a Barcelona es calcula que hi ha 14.000 locals buits, que no tenen sortida ara mateix al mercat comercial, ja sigui pel seu preu o per la seva rendibilitat.

Així mateix ens trobem que hi ha 68.489 dones i 21.076 homes de més de 65 anys que viuen sols , alguns d’ells en pisos sense accessibilitat. A més, el 31,6% d’habitatges de la ciutat no comptaven amb ascensor al 2016 . Aquesta situació és habitual, per exemple, al barri de la Barceloneta.

2. Crítica

Tot i presentar-se com el partit garant de l’habitatge, el Govern municipal no ha fet cap aposta real per l’habitatge els darrers 4 anys, i és un problema que ve de lluny. Les propostes aprovades expulsen la responsabilitat de l’Ajuntament i no resolen realment el problema.

L’Ajuntament ha aprovat quatre mesures per combatre la problemàtica:

  • Construcció d’habitatge públic: 13.000 habitatges al parc públic de l’Ajuntament pel 2021, quan ara n’hi ha 7.500. Volen acabar la legislatura 2015-2019 amb 4.500 habitatges nous.
  • Destinació del 30% de la nova construcció i de grans rehabilitacions sigui protegit: amb previsió d’aconseguir uns 300-400 habitatges l’any. Se n’exclouen algunes operacions per garantir la viabilitat econòmica de les operacions iniciades al 2016, i s’exclouen també els edificis catalogats com a patrimonials, els polígons d’actuació urbanística que ja incorporaven habitatge assequible i els espais en transformació com la Marina o la Sagrera que tenen percentatges elevats d’habitatge protegit.
  • L’Ajuntament també ha aprovat tenir un dret de tempteig i retracte amb els immobles o solars en venda de tota la ciutat.
  • Expropiar solars que faci més de dos anys que estiguin en desús. Mesura aplicable a partir del 2020 perquè actualment s’està fent un mapeig per identificar-los.

La construcció d’habitatge públic, és completament insuficient. No és només una crítica a l’Ajuntament actual, però és essencial encarar-ho amb valentia i consciència, prioritzant aquest àmbit al pressupost municipal. Barcelona necessita situar-se als estàndards europeus en pisos de lloguer social i, per tant, cal dedicar urgentment els recursos necessaris per tenir un parc públic d’habitatge de lloguer suficient pels ciutadans de la ciutat.

Pel que fa a la mesura del 30%, és evident que no resol la problemàtica. En primer lloc, perquè la seva aprovació no va anar acompanyada d’una moratòria i, per tant, s’han disparat les sol·licituds de llicències per a la construcció abans de la seva aprovació definitiva; construccions que escapen al requisit del 30%. Si a Barcelona es construeix poc, els propers anys es construirà encara menys perquè no s’ha regulat bé aquesta mesura. En segon lloc, si els càlculs optimistes de l’Ajuntament comptaven amb 400 habitatges protegits, que es preveuen improbables, aquesta quantitat no seria ni molt menys suficient ni incrementaria el parc públic de lloguer de forma determinant, per molt que s’ha publicitat com una gran solució. La col·laboració privada en la construcció d’habitatge públic és essencial, però s’ha d’aprovar de forma que tingui un resultat tangible. En tercer lloc, hi ha dubtes jurídics raonables per creure que aquesta regulació serà invalidada judicialment per irregularitats en la seva tramitació i, per tant, l’avaluació de la nova mesura demostrarà que ha estat completament ineficaç.

Respecte l’aprovació del dret de tempteig i retracte a tota la ciutat, és evident que cal assegurar una partida pressupostària suficient per donar suport a aquesta mesura.

3. Propostes

Barcelona ha d’estar preparada per donar cabuda a l’interès internacional per viure-hi. L’única forma de fer-ho és plantejant solucions de caràcter metropolità amb la resta de municipis i comptar amb un parc públic de lloguer suficient per no expulsar les rendes baixes de la ciutat.

3.A Proposta a curt termini

Davant les situacions de desnonaments i d’emergència social, l’Ajuntament necessita aprofitar els espais existents a la ciutat, sense grans despeses i amb una actuació ràpida. Per això, és necessari mapejar els 14.000 locals buits de la ciutat per a poder aprovar les mesures corresponents que permetin dedicar els locals buits a ús d’habitatge.

Per a fer-ho, cal conèixer aquells locals de dimensions i condicions de salubritat suficients per ser habitables que estiguin situats en zones on la densitat d’habitatges no estigui superada. Amb aquesta mesura es podrien aconseguir habitatges per a persones amb mobilitat reduïda i resoldre problemes d’emergència social com els detectats al barri de la Barceloneta.

Una mesura com aquesta, per poder ser avaluada en els seus impactes i resultats, hauria de ser inicialment plantejada com una prova pilot a barris on es detecti una existència major de locals buits i una necessitat d’habitatges de planta baixa i accessibles. Només amb una desena part dels locals buits existents actualment a la ciutat, ja s’aconseguirien més de 1.000 habitatges.

Paral·lelament, per ocupar aquells locals buits que no es puguin dedicar a habitatge, és necessari incentivar que els negocis que ocupen plantes i pisos que es podrien dedicar a habitatge es traslladin als locals i baixos preparats a tal efecte. Per a fer-ho, s’han de promoure mesures fiscals i subvencionals.

3.B Proposta a mitjà termini

Qualsevol solució passa per una visió metropolitana a l’hora de fer polítiques però també a l’hora de garantir una qualitat de vida equivalent en qualsevol dels punts d’aquesta Gran Barcelona.

És necessari canviar la forma de fer polítiques d’habitatge de Barcelona. Aïllar la ciutat de la resta de ciutats del seu voltant és un error quan la continuïtat urbana requereix solucions conjuntes. Qualsevol solució passa per una visió metropolitana a l’hora de fer polítiques.

Per tant, en primer lloc, és necessari que a mig termini es consensuïn les polítiques d’habitatge entre els Ajuntaments que formen part de l’AMB per tal de poder detectar els problemes existents a tots aquests municipis i proposar solucions integrals i no parcials. Entendre les possibilitats de creixement i capacitat econòmica de cada municipi és essencial per prendre solucions a llarg termini. Barcelona ha de col·laborar en aquestes polítiques per poder combatre les pujades dels preus a la resta de municipis, encara que s’hagin estabilitzat els preus a la ciutat, responsabilitzant-se de les seves externalitats.

En segon lloc, i és important que s’hi actuï alhora, cal que aquestes polítiques d’habitatge s’acompanyin de les reformes de mobilitat i serveis necessàries per a oferir les mateixes oportunitats a tots els ciutadans de la Gran Barcelona.

3.C Proposta a llarg termini

L’horitzó de 115.000 habitatges públics de lloguer a la ciutat és una estratègia de diferents dècades per la qual cal implicar actors públics i privats.

Cal apropar el parc d’habitatge públic de lloguer de Barcelona als estàndards de les principals ciutats europees, de manera que la ciutat no expulsi els seus ciutadans en funció de la seva renda.

Hem d’arribar als 115.000 habitatges públics de lloguer a la ciutat per passar de l’1,5% actual a un 15-20%, i per fer-ho hem d’invertir molt més del que ho ha fet mai fins ara l’Ajuntament de Barcelona, prioritzant clarament aquestes mesures. A més, cal implicar a la Generalitat en aquest nou pas amb una col·laboració d’ambdues administracions i dels municipis de l’AMB.

L’objectiu amb aquesta mesura és que l’Ajuntament pugui controlar el preu de lloguer de la ciutat amb un percentatge de la propietat de l’habitatge que li permeti incidir en el mercat.

L’increment del parc d’habitatge públic de lloguer es pot fer amb diferents mesures, depenent de si actua l’Ajuntament de forma directa o indirecta. Per una banda, pot finançar la construcció directa de nova obra als solars municipals i solars buits expropiats, i pot expropiar la propietat o el dret d’ús de pisos buits. Per l’altra, s’han de potenciar els mecanismes existents de col·laboració público-privada, per exemple amb cooperatives, per a la construcció d’habitatges assequibles.

4. Referències