La cultura és capital

Volem recuperar un paradigma de llibertat a l’interior de l’àmbit cultural. Des de les institucions, volem estimular els artistes, creadors i agents culturals a reivindicar el dret i l’obligació de representar un espai completament lliure davant la societat.

"Lorem ipsum dolor sit amet, consectetur adipisicing elit. Aliquam animi adipisci cumque obcaecati perferendis accusamus nulla itaque? Autem, in, sit cum iusto ad rem, aliquid aperiam adipisci reiciendis debitis magni!

1. Propostes

Polititzar els artistes, despolititzar el sous

Volem aturar la instrumentalització cultural. Cal polititzar els artistes i despolititzar-ne els sous. La politització dels artistes ha de ser lliure i no ha de determinar la seva valoració pública ni la seva trajectòria. Polititzar vol dir afavorir, des de les institucions, la crítica i el conflicte que els últims quaranta anys de sous polititzats han amagat. Cal deixar de veure els artistes com a elements decoratius del sistema polític.

Des de l’Ajuntament, cal provocar la renovació de criteris culturals i propiciar una lectura més lliure d’aquests criteris. Cal donar valor al talent i al risc dels artistes.

Llibertat

Volem recuperar un paradigma de llibertat a l’interior de l’àmbit cultural. Des de les institucions, volem estimular els artistes, creadors i agents culturals a reivindicar el dret i l’obligació de representar un espai completament lliure davant la societat.

Defensem la llibertat d’expressió i la llibertat de creació, combatent el discurs de l’ofensa com a defensa i de la correcció política coercitiva. Volem donar valor a la noció de risc que assumeixen els artistes. La política ha d’estimular la idea de risc.

Volem que els creadors siguin corresponsables del grau de llibertat cultural i de pensament de la societat, han de crear un espai de relacions que faci possible crear un ambient de llibertat. Els artistes s’han de fer preguntes difícils per fer el discurs més lliure.

Creadors

Els creadors han d’estar en el centre del discurs cultural. Volem que el pressupost cultural tingui com a prioritat els creadors, que són la baula més dèbil de la cadena. El capital econòmic de la cultura ha de quedar dins del sector. La precarietat artística és un dels elements més preocupants de l’àmbit cultural barceloní.

A curt termini

• Establir un sistema d’ajudes per pagar una part de la quota de lloguer als negocis particulars d’especial interès cultural per la ciutat. L’Ajuntament ha de crear un conjunt de beneficiaris: una llista per mèrits i trajectòria que estableixi el benefici cultural que el negoci inscrit aporta a la ciutat. L’ajuda ha de tenir incidència directa en la despesa fixa i ha de tenir en compte els elements estructurals del negoci: renda, ingressos, trajectòria de l’espai o aportació cultural a la ciutat.

• Crear un teatre municipal, que sigui itinerant i que doni projecció a les companyies municipals. Combinar l’oferta de teatre català amb un programa de companyies de teatre itinerant d’arreu del món que vinguin a fer estades a Barcelona, per potenciar la capitalitat cultural de la ciutat i l’intercanvi cultural.

• Cada biblioteca municipal paga el sou a un creador durant un any i el creador retorna la inversió amb talent. Un any de durada, sou mensual, retribució de l’artista a la biblioteca en diversos formats: xerrades, guies lectores, prescripció, entrega d’obra, organització d’actes. Elecció per part de comitès independents. Criteris culturals i socials en l’elecció: trajectòria, projecte creatiu concret, renda personal, fonts d’ingressos, ... És un exercici extensible a traductors, historiadors, investigadors culturals; i també a creadors de música, teatre i dansa. Es podria estendre en diversos equipaments municipals: centres cívics, auditoris, teatres i museus.

• Crear un sistema de programa de col·laboració entre creadors i escoles (retribuït per als creadors), on aquests puguin compartir i explicar la seva feina a partir d’activitats com recitals, clubs de lectura, presentacions de llibres, concerts o jocs de taula.

• Potenciar les fàbriques de creació, millorant la difusió de les seves activitats i la coordinació entre elles.

• Crear un servei propi de llengua a l’Ajuntament que vetlli pel bon ús del català. S’haurà de coordinar amb el Consorci de Normalització Lingüística i col·laborar amb el teixit associatiu que s’hi dedica.

• Crear la Setmana del Cinema en Català. Barcelona establirà un acord amb cent ciutats del món per impulsar la setmana del cinema en català. Durant set dies es projectaran pel·lícules creades a Catalunya a diferents cinemes de cent ciutats diferents com a eina de promoció i difusió del cinema català i la creació de xarxa internacional de la indústria cinematogràfica.

• Crear el dia dels Jocs de Taula. Des de l’Ajuntament estendrem la cultura del joc presencial a l’escola, capacitant els mestres en l’ús correcte del joc de taula dins les activitats culturals com s’ha fet amb l’esport. Amb l’ajut i el compromís de la indústria de l’edició obrirem les biblioteques i els centres culturals municipals a la difusió de la cultura del joc de taula. Proposem la creació d’un dia dedicat als jocs de taula amb activitats per tota la ciutat enfocada a les famílies per difondre l’ús i el potencial cultural dels jocs de taula.

A mitjà termini

• Abandonar el model de faraonisme i propaganda de grans equipaments i apostar per detectar les mancances i necessitats concretes a cada barri. Cal donar facilitats a la relació entre creadors i equipaments, que necessiten una gestió més àgil, ràpida i menys burocràtica. Cal facilitar l’ús d’espais com sales de teatre i concerts, galeries o sales d’exposicions als creadors que en vulguin fer ús.

• Cal potenciar i fer valdre el MNAC, un dels millors museus d’art romànic del món. Cal millorar els protocols de col·laboració publicoprivada entre museus i galeries. Cal millorar el transport fins al MNAC i la Fundació Miró per a potenciar-ne l’accés del públic. Proposem l’accés gratuït per als ciutadans de Barcelona als espais museístics municipals.

• Formar una coalició o consell per fomentar la transversalitat de la cultura catalana i difondre les seves arts en totes les disciplines. És una iniciativa territorial pensada des de Barcelona però que abasta els països catalans i té per objectius fomentar l’anàlisi de dades crítiques a l’interior d’un territori, vetllar pel finançament de la cultura davant dels estaments polítics, donar veu i vot dins els grans acords internacionals culturals.

• Potenciar els intercanvis culturals a tots els sectors, promocionant la internacionalització amb beques, estades i intercanvis, així com promocionant grans festivals literaris.

A llarg termini

• Hi ha un excés de concentració d’equipaments i propostes al centre de la ciutat i cal crear una xarxa que ampliï la zona cultural. Potenciar el moviment cultural entre barris i estendre la influència cultural de la ciutat cap a l’àrea metropolitana. Apostar per les relacions entre ciutats amb projectes conjunts.

2. Diagnosi

Els interessos de partit han condicionat la política cultural barcelonina dels últims quaranta anys. La cultura s’ha utilitzat com a instrument: com que la política ha defugit el conflicte, s’ha conduït als creadors a la despolitització i s’ha reduït el seu espai de llibertat.

A Barcelona, s’ha utilitzat el potencial cultural de la ciutat per a finalitats partidistes. S’ha volgut segregar la ciutat del país, presentant-la com una entitat desconnectada i negant-li la capitalitat.

La conseqüència d’això és la desaparició, ocultament o menyspreu d’obres i autors que no encaixaven amb el relat polític imperant, tant clàssics com contemporanis. Això ha provocat una instrumentalització cultural i la submissió de la cultura a la política de partit. S’ha conduït els creadors cap a la banalització cultural i cap a l’adscripció política buida de contingut.

Des del pujolisme i el maragallisme —els dos discursos culturals imperants— s’ha ordenat els productors culturals sota el seu signe polític. En funció dels interessos electorals del moment, s’han generat equipaments, recursos o càrrecs públics, i s’ha convertit la cultura en un instrument estètic de la política. El cas històric del TNC o el del MACBA en serien exemples clars. És a dir, s’ha convertit els artistes i les institucions culturals en instruments del relat polític.

Això ha propiciat que els agents culturals es transformin en elements decoratius de la política i ha generat un sistema basat en deutes de poder, que condueix a la mediocritat, la corrupció, la instrumentalització d’institucions, recursos, subvencions i ajudes sense exigències de resultats i sense aportar res a la societat.

3. Crítica

L’Ajuntament actual no té projecte cultural propi i el sector no ha estat prioritari per al consistori. La sensació d’abandonament s’ha fet present entre la gent del sector des del principi de la legislatura, amb la comissionada Berta Sureda. Això es tradueix en la manca d’idees i propostes, les absències polítiques en els esdeveniments culturals i la manca d’implicació i l’oblit de les problemàtiques amb les quals es troben els creadors.

El partit que governa l’Ajuntament va entregar posteriorment la regidoria de cultura al partit socialista, que ha controlat les polítiques culturals de la ciutat durant gairebé quaranta anys. Això es va traduir en la continuïtat de les polítiques clàssiques del socialisme: despesa en grans infraestructures amb partides milionàries de pressupost, com la projectada Casa de les lletres, acumulació de poder, repartiment de càrrecs i prebendes en funció de les afinitats ideològiques i no dels mèrits.

L’Ajuntament ha usat la cultura com a instrument polític i l’ha intentat fer servir com a propaganda ideològica en els actes culturals. Això es demostra amb l’apropiació de debats pretesament plurals que s’han convertit en actes de transmissió ideològica, com es va fer evident en el Festival Ciutat oberta. Es vol posar la cultura al servei del govern i no a l’inrevés.